Una vegada passada la por de la primera setmana és quant tot comença a anar bé.

El primer divendres de les meves pràctiques va ser el primer dia que vaig tornar a casa contenta, vaig aconseguir ser JO, ser com estic acostumada a ser i com havia sigut en totes les altres pràctiques que he realitzat.

Crec que simplement t’has de confiar i has de canviar el chip aquest que tens ple de prejudicis cap als malalts mentals. Sí, no me he equivocat, parle de prejudicis.

Jo tampoc era conscient, fins que vaig analitzar la meva situació, dels prejudicis que te la gent i que tenia jo cap als malalts mentals. ¿ Perquè no deixava que se m’acostaren molt quant venien a parlar en mi i als pacients geriàtrics si? ¿ Perquè tenia por de anar sola a fer qualsevol cosa al mòdul dels malalts mentals i al dels geriàtrics no? No fa falta pensar molt, PREJUDICIS. Al fi i al cap son persones i no trobe raons per les quals les tingam que tractar diferent.

En el moment del que em vaig adonar de la cosa tant lletja que jo mateixa estava fent, jo una defenedora ferma dels drets de totes les persones siguen quines siguen, em vaig sentir molt mal, els estava descriminant, no els tractava com als altres.

En aquell precís moment vaig agafar aire, vaig entrar al mòdul dels pacients mentals i vaig entrar com quant solc entrar en qualsevol sala d’un hospital o residència, els vaig saludar, els vaig deixar que em contaren les preocupacions que tenien, em vaig riure amb ells de les bromes que em feien i inclús comencí a jugar amb aquells que son més “infantils” per dir-ho de alguna manera, i em vaig descobrir a mi mateixa corrents i somrient per aquell corredor que tanta por em feia.

Recorde lo contenta que vaig tornar aquell dia a casa, per fi tornava a ser jo.

A partir de aquell dia he gaudit com una xiqueta d’aquestes pràctiques i em vaig donar conter que quant em deien que tenia que anar al mòdul dels malalts mentals en la meva cara es dibuixava un somriure, per que m’agrada la salut mental.

Pintors amb malalties mentals.

Ací un exemple de que una persona amb malalties mentals pot arribar a ser una persona molt important.

Alguns com Vincent Van Gogh dedicaren tota la seva vida a la pintura, inclús la seva malaltia va desenvolupar la seva creació. Altres com Adolf Wölfli començaren a pintar en un centre psiquiàtric. 

Curt sobre la esquizofrènia.

Enquesta sobre salut mental.

Per a accedir al qüestionari premeu ACÍ.

¿Com afrontar una enfermetat mental?, y sobretot, ¿com saber si un pacient està realment bé?

Hi ha pacients que, una vegada els coneixes i coneixes la seva patologia, poden arribar a ser molt transparents. Notes en el ambient, en les seves reaccions o en la seva cara que algo no funciona bé, que passa alguna cosa o que existeix algun problema que no deixa que el pacient siga o estiga com els demés dies. El més important en aquests moments és mantindré un diàleg amb ell, li has de preguntar que li passa, escoltar-lo e intentar entendre que li preocupa i sobretot tranquil·litzar-lo.

Però hi ha moltes vegades que el pacient està suposadament bé, no existeix cap problema i tot funciona com cal ( al menys en superfície), però en realitat aquest pacient està acumulant una classe de pensaments anormals, o preocupacions i nerviosisme que no exterioritza. Arribat el moment, el pacient que s’ha transformat en una bomba de destrucció massiva, explota.¿ Com actuar en aquest precís moment?. Sempre ens han dit que el més important és dialogar amb ell i tranquil·litzar-lo abans de utilitzar qualsevol tractament químic; però jo, que encara no m’he vist estacada del tot en un problema com aquest ( encara que si en una crisis nerviosa) no se realment que faria, està clar que tu estàs allí per a ajudar als pacients, i ets la responsable que ha de tractar de fer que el pacient és torne a sentir bé i que tot torne a la normalitat. Però si ho penses detingudament, i després de haver-me vist en alguna situació complicada de la qual m’ha costat escapar, ¿com et tranquil·litzes a tu mateixa per a poder afrontar el problema? Pense que ningú sap que faria en aquesta situació fins que no submergida en ella... i en la meva ment no para de ressonar ¿com em prepare per a saber afrontar una situació així?

El principi

La primera setmana i sobretot el primer dia és el més difícil.

Entres en la predisposició de no saber que vas a trobar-te darrere d’aquelles portes i d’aquell jardí tan bonic que te el psiquiàtric. Al entrar tot és nou, el lloc, la gent, i tu en el instant número 1 passes a ser la novetat, tots et miren i et saluden, alguns t’observen des de qualsevol raconet del centre, mentre d’altres intenten ajudar-te, explicant-te tot de forma ordenada i correcta.

Al entrar a les sales on és troben els pacients, tots s’aixequen de les cadires i corren a mirar-te amb molta curiositat, uns et miren en recel i murmuren preguntant-te ¿perquè? ¿és precís que vinga una estudiant ací? ¿no pot anar a algun altre lloc a molestar?, d’altres se’t presenten molt contents m’entres pensen “ mira una nova amiga” “algú nou que ve a ajudar-me” i d’altres que et veuen jove (i sobretot dona) i pensen a per ella que es jove, ignorant i la podré enganyar fàcilment.

He de dir que aquest és un dels moments més difícils que he passat des de que estudie infermeria. Aquestos malalts no saben el que és la distància vital que necessita una persona, i que li sols deixar entre ella i tu mentre parleu, se’t tiren damunt sense pensar si pot molestar-te, et parlen ràpidament i tu et vas tirant arrere, mentre notes com una suor gelada et va caiguent per el front i no saps per on tens que ixir d’aquella sala. Tens por, aquesta és la sensació que vaig tindre, no els coneixes, saps que poden ser molt perillosos, que tenen una discapacitat psicològica i et sents atrapada.

T’has de donar conter que tu ets allí la novetat, que tu ets la que has interromput en les seves vides i en les seves rutines i que no sols tu t’has de acostumar a estar amb ells si no que ells també s’han de acostumar a que tu estàs allí, t’han de conèixer i poc a poc aprendre a confiar amb tu

Hola. Sóc una estudiant d’infermeria. Estic realitzant práctiques en un psiquiàtric. En un principi ha sigut molt dur per que no sabia com tractar amb ells, ni com reaccionar en els moments en els que tots es tiren damunt de tu per a dir-te alguna cosa, per curiositat o simplement per saludar-te. Poc a poc m’he anat fent a d’ells i ells s’han anat fent a mi i ara m’estan agradant molt les experiències del dia a dia en aquest psiquiàtric. Per aquesta raó he decidit fer un blog sobre malalties mentals i contar també experiències que em van passant al centre. Espere que vos resulte interessant i vos ajuden les meves experiències si teniu algun contacte en algun pacient psiquiàtric.