¿Com afrontar una enfermetat mental?, y sobretot, ¿com saber si un pacient està realment bé?

Hi ha pacients que, una vegada els coneixes i coneixes la seva patologia, poden arribar a ser molt transparents. Notes en el ambient, en les seves reaccions o en la seva cara que algo no funciona bé, que passa alguna cosa o que existeix algun problema que no deixa que el pacient siga o estiga com els demés dies. El més important en aquests moments és mantindré un diàleg amb ell, li has de preguntar que li passa, escoltar-lo e intentar entendre que li preocupa i sobretot tranquil·litzar-lo.

Però hi ha moltes vegades que el pacient està suposadament bé, no existeix cap problema i tot funciona com cal ( al menys en superfície), però en realitat aquest pacient està acumulant una classe de pensaments anormals, o preocupacions i nerviosisme que no exterioritza. Arribat el moment, el pacient que s’ha transformat en una bomba de destrucció massiva, explota.¿ Com actuar en aquest precís moment?. Sempre ens han dit que el més important és dialogar amb ell i tranquil·litzar-lo abans de utilitzar qualsevol tractament químic; però jo, que encara no m’he vist estacada del tot en un problema com aquest ( encara que si en una crisis nerviosa) no se realment que faria, està clar que tu estàs allí per a ajudar als pacients, i ets la responsable que ha de tractar de fer que el pacient és torne a sentir bé i que tot torne a la normalitat. Però si ho penses detingudament, i després de haver-me vist en alguna situació complicada de la qual m’ha costat escapar, ¿com et tranquil·litzes a tu mateixa per a poder afrontar el problema? Pense que ningú sap que faria en aquesta situació fins que no submergida en ella... i en la meva ment no para de ressonar ¿com em prepare per a saber afrontar una situació així?