La primera setmana i sobretot el primer dia és el més difícil.
Entres en la predisposició de no saber que vas a trobar-te darrere d’aquelles
portes i d’aquell jardí tan bonic que te el psiquiàtric. Al entrar tot és nou,
el lloc, la gent, i tu en el instant número 1 passes a ser la novetat, tots et
miren i et saluden, alguns t’observen des de qualsevol raconet del centre,
mentre d’altres intenten ajudar-te, explicant-te tot de forma ordenada i
correcta.
Al entrar a les sales on és troben els pacients, tots s’aixequen de les
cadires i corren a mirar-te amb molta curiositat, uns et miren en recel i
murmuren preguntant-te ¿perquè? ¿és precís
que vinga una estudiant ací? ¿no pot anar a algun altre lloc a molestar?, d’altres
se’t presenten molt contents m’entres pensen “ mira una nova amiga” “algú nou que ve a ajudar-me” i d’altres que
et veuen jove (i sobretot dona) i pensen a per ella que es jove, ignorant i la
podré enganyar fàcilment.
He de dir que aquest és un dels moments més difícils que he passat des de
que estudie infermeria. Aquestos malalts no saben el que és la distància vital
que necessita una persona, i que li sols deixar entre ella i tu mentre parleu,
se’t tiren damunt sense pensar si pot molestar-te, et parlen ràpidament i tu et
vas tirant arrere, mentre notes com una suor gelada et va caiguent per el front
i no saps per on tens que ixir d’aquella sala. Tens por, aquesta és la sensació
que vaig tindre, no els coneixes, saps que poden ser molt perillosos, que tenen
una discapacitat psicològica i et sents atrapada.
T’has de donar conter que tu
ets allí la novetat, que tu ets la que has interromput en les seves vides i en
les seves rutines i que no sols tu t’has de acostumar a estar amb ells si no
que ells també s’han de acostumar a que tu estàs allí, t’han de conèixer i poc
a poc aprendre a confiar amb tu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada